El autobusos escolars dels Estats Units, aquells "School Bus" de color groc-taronja tan coneguts que es veuen a les pel·lícules i al Simpson's quan compleixen 10 anys de servei als nens americans, comencen una aventura que poc s'esperen... Son venuts i transportats per carretera a traves de Mèxic fins a Guatemala, on començaran a viure una segona vida una mica més moguda.
Als Estats Units originalment els autobusos porten motor de gasolina, això fa que siguin cars de mantenir. El primer que fan els nous propietaris guatemalencs és canviar el motor per un de camió dièsel i els hi posen una caixa de canvis de 8 o 10 velocitats. Això els converteix en busos molt potents que agafen grans velocitats.
El segon pas és la decoració. Cada companyia o trajecte té uns colors diferents, vistosos i alegres: autèntiques obres d'art en moviment. A més cada conductor hi posa el seu gra d'arena decorant els detalls de cada autobús, cortinetes, banderoles i escrits normalment religiosos, lloances a Jesús, i evidentment gairebé sempre el nom d'una dona. Mai la seva sinó la amant i gasss!!!
El sostre del autobús s'adapta amb suports per poder portar equipaments i càrrega dels viatgers.
Aquest tipus d'autobus és el que arriba a les zones més remotes de Guatemala: petites poblacions rurals que no tenen altre forma de moure's per anar a les poblacions veïnes, als mercats propers o a la capital. Això fa que la gent agafi els busos amb una gran quantitat de càrrega de tot tipus, sobretot mercaderies que després vendran o canviaran en mercats i entre aquesta càrrega s'hi troba alimentació i també pollastres: d'aquí el seu nom: Chicken Bus.
L'altra peculiaritat és la gran velocitat amb la que circulen per les carreteres. Els conductors treballen a preu fet, el propietari de les lineas d'autobusos els exigeixen un mínim diari que han de complir i per complir-lo es barallen entre ells per recollir tanta gent con sigui possible, el bus para a qualsevol lloc i s'omple a vessar, fins dalt i al sostre entre l'equipament, per poder carregar i perquè no caigui res hi van un parell de mossos, i a tota velocitat per les carreteres interiors de Guatemala, passant els cotxes per els colls de muntanya de corbes tancades, fa una mica de por. A la Panamericana poden agafar velocitats de 160 i superiors.
Fa tres anys en vaig agafar un a Panajachel fins a la frontera mexicana i us puc assegurar que és una experiència impressionant, carregats fins dalt i atapeïts, a tota velocitat i els crits del revisor cridant el destí al passar per les ciutats. AL creuar ciutats com Quetzaltenango van entrant venedors ambulants que venen de tot, elixirs de la eterna joventut, remeis per la ceguera, llibretes de deures infantils, gomes d'esborrar, bíblies, etc... Es molt distret i sobretot la gent es molt amable, tu també ets una atracció per als locals dins d'un Chicken Bus!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada